Artícles

Al mal temps, bona cara?

Això deien les nostres àvies. No sé si aquest temps que vivim és “mal temps”, ni penso que ocultar les emocions sigui recomanable. Ara, el curs 2020-2021 és el més especial de tots els que he començat. Som enmig d’una crisi sanitària, econòmica i social diferent de tot el que coneixíem. Les mesures que estan prenent les diferents administracions són desconcertants; com que no sóc economista, ni experta en epidemiologia, em centraré en allò que puc aportar: l’entrenament de les emocions.

Veig els nens i nenes feliços pels carrers i places; molts d’ells diuen que no volen tornar a l’escola; alguns pares i mares de fills petits han descobert que els fills no necessiten anar a l’escola. Hem viscut una sensació col·lectiva de perill com ningú no recordava. Tot i així, els nens i nenes han passat sis setmanes sense sortir de casa, alguns en pisos petits, i sorprenentment se’ls veu bé. Durant setmanes, he assistit a les 8 de cada vespre, a l’entusiasme dels aplaudiments d’uns veïnets del balcó de la vorera del davant de casa i m’enviaven uns petons que enamoraven. Aparentment, infants i adolescents estan bé. Alguna mainada tornarà a l’escola pel juny, després de 2 mesos i mig sense anar-hi. Què s’hi trobaran? I què trobaran els professionals que els atenguin?

Quan una persona em demana ajuda professional, al despatx, o per telèfon o videoconferència, vol aconseguir algun resultat que no té: millorar la seva relació amb el fill, amb la mare, assolir bons resultats acadèmics, aprovar unes oposicions, canviar de feina, reorientar la seva empresa, sentir seguretat, seguir una dieta, etc. Amb un procés de coaching aprèn a mantenir-se en l’esforç útil i fugir dels esforços inútils.

“Triemeducació és el congrés de Barcelona on es reuneixen els millors referents de la comunitat educativa”, diuen els seus entusiastes organitzadors al seu lloc web. I va ser un honor per mi, participar-hi com a ponent. 6 ponents, 45 minuts de ponència, més de 300 participants. A la setmana següent ja estàvem confinats. Segurament serà la meva darrera conferència presencial en molt de temps.

El dimecres 22 de gener vaig tenir el plaer de participar a “L’Hora del pati”, de Ràdio Estel. Jordi Cabanes i Raül Adames van conduir el programa d’una manera amena i desenfadada. L’Hora del pati és un programa dirigit especialment a professionals del sector educatiu, amb un enfocament concret i tècnic. Aquest és el 10è curs que ofereixo una formació específica sobre les entrevistes de tutoria a la Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya. Amb aquest motiu en van entrevistar a Ràdio Estel.

Moltes persones creuen que no tenen talent per parlar en públic. Quan m’ho diuen, els demano: “Quantes hores has parlat en públic a la teva vida?” Molts cops han parlat menys d’una hora, un dia van presentar un treball durant 15 minuts, dos o tres vegades s’han hagut de presentar davant d’un grup en un parell de minuts, i poc més. Això no és que no tinguin el do de parlar en públic, sinó que no en tenen la pràctica.

El passat diumenge 8 de desembre ens van entrevistar a Via Lliure, de RAC1. Allà estàvem la Glòria Arbonès i jo, parlant de les cartes i àudios que els nostres pares, Jordi Arbonès i Juli Albaladejo, es van estar enviant al llarg de 24 anys d’amistat a distància. La meva germana Eva també ens hi va acompanyar. Xavi Bundó, amb Cristina Gagioli, van preparar de meravella tot el material perquè l’entrevista fluís.

Quan tenim la sensació que la nostra vida no ens satisfà, podem fer-hi alguna cosa, podem entrenar-nos, fer-nos Self Coaching. Algunes emocions ens alerten que les coses no van prou bé i el nostre pensament es fa un embolic. No controlem les emocions, aquesta és la crua realitat. Però sí que podem dominar els nostres pensaments, amb l’entrenament adequat.

A la taula d’autors, amb Xavier Alcover, vam respondre algunes preguntes, com: Quin efecte poden fer els vostres llibres en una persona que estigui pensant a suïcidar-se? La veritat, la pregunta fa pensar. Sobre el meu llibre, “Cartes a la mare”, jo no el vaig escriure pensant en persones que estiguin considerant suïcidar-se, normalment no pensem en aquest número reduït de persones, però n’hi ha. Realment és un grup reduït?

Com et parles? Totes les persones tenim un diàleg intern que funciona diàriament, inconscientment, en pilot automàtic: “Ostres, Marta! Ja t’has tornat a descuidar el carregador del mòbil! Com ets!” “Va, vinga, deixar de mandrejar i lleva’t d’una vegada!” I com ens parlem a nosaltres, quan ningú sent els nostres pensaments? Tot són bones paraules i delicadesa? O se’ns escapen coses com tonto, burro, despistat, tossut, etc.?

Esta primavera me compré “Sis nits d’agost” , el libro que Jordi Lara había publicado sobre Josep M. Xirinachs, mejor dicho, sobre su muerte, sorprendentemente premeditada y organizada. Libro totalmente recomendable. No necesité seis noches, para leerlo, creo que fueron una o dos, a lo sumo; no podía parar de leer. Cuando lo terminé, me invadió un sentimiento de agradecimiento sincero hacia el autor, que era para mí un perfecto desconocido hasta ese momento. El libro me impactó, sobre todo me removió su perseverancia en la indagación de la mente humana; la mente, el alma … la naturaleza humana o lo que sea.

Aquesta primavera em vaig comprar “Sis nits d’agost”, el llibre que Jordi Lara havia publicat sobre Josep M. Xirinachs, millor dit, sobre la seva mort, sorprenentment premeditada i organitzada. Llibre totalment recomanable. No vaig necessitar sis nits, per llegir-lo, crec que en van ser una o dues, a tot estirar; no podia parar de llegir. Quan el vaig acabar, em va envair un sentiment d’agraïment sincer cap a l’autor, que era per a mi un perfecte desconegut fins aquell moment. El llibre em va impactar, sobre tot em va capgirar la seva perseverança en la indagació de la ment humana; la ment, l’ànima… la naturalesa humana o el que sigui.