Una mestra entra a una classe de parvulari; hi troba una companya fent classe i uns quants alumnes que fan classe, després del confinament. Fase 2? Fase 3? Mascaretes, distàncies i el desànim de la companya, que li vessa per tots els porus de la pell, encara que la mascareta li tapi l’expressió. Les dues mestres parlen, la visitant mira d’animar la companya. S’ha fixat en un nen que coneix bé, té el cos encongit i està estranyament calmat:
Et desitjo que el 2021 sigui un any molt especial i que el visquis amb profunditat i amor, valorant el que és essencial. Depèn de tu viure’l amb felicitat. Fa dies que sento dir que el 2021 ha de ser “millor” que el 2020. Em fa pena el pobre 2020, que tothom critica. I em demano què és millor i què és pitjor.
És cert que el 2020 hem vist coses que els que vivim ara mai havíem vist: hospitals a vessar, una malaltia desconeguda i mesures dràstiques que amenacen l’economia. No me n’alegro, però tampoc m’alarmo. Altres generacions han viscut fets terribles: pestes, fams, guerres de 100 anys, exterminis ètnics, bombes atòmiques, desastres naturals… Ni millors, ni pitjors.
Al mal temps, bona cara?
Això deien les nostres àvies. No sé si aquest temps que vivim és “mal temps”, ni penso que ocultar les emocions sigui recomanable. Ara, el curs 2020-2021 és el més especial de tots els que he començat. Som enmig d’una crisi sanitària, econòmica i social diferent de tot el que coneixíem. Les mesures que estan prenent les diferents administracions són desconcertants; com que no sóc economista, ni experta en epidemiologia, em centraré en allò que puc aportar: l’entrenament de les emocions.
Veig els nens i nenes feliços pels carrers i places; molts d’ells diuen que no volen tornar a l’escola; alguns pares i mares de fills petits han descobert que els fills no necessiten anar a l’escola. Hem viscut una sensació col·lectiva de perill com ningú no recordava. Tot i així, els nens i nenes han passat sis setmanes sense sortir de casa, alguns en pisos petits, i sorprenentment se’ls veu bé. Durant setmanes, he assistit a les 8 de cada vespre, a l’entusiasme dels aplaudiments d’uns veïnets del balcó de la vorera del davant de casa i m’enviaven uns petons que enamoraven. Aparentment, infants i adolescents estan bé. Alguna mainada tornarà a l’escola pel juny, després de 2 mesos i mig sense anar-hi. Què s’hi trobaran? I què trobaran els professionals que els atenguin?
Quan una persona em demana ajuda professional, al despatx, o per telèfon o videoconferència, vol aconseguir algun resultat que no té: millorar la seva relació amb el fill, amb la mare, assolir bons resultats acadèmics, aprovar unes oposicions, canviar de feina, reorientar la seva empresa, sentir seguretat, seguir una dieta, etc. Amb un procés de coaching aprèn a mantenir-se en l’esforç útil i fugir dels esforços inútils.
“Triemeducació és el congrés de Barcelona on es reuneixen els millors referents de la comunitat educativa”, diuen els seus entusiastes organitzadors al seu lloc web. I va ser un honor per mi, participar-hi com a ponent. 6 ponents, 45 minuts de ponència, més de 300 participants. A la setmana següent ja estàvem confinats. Segurament serà la meva darrera conferència presencial en molt de temps.
El dimecres 22 de gener vaig tenir el plaer de participar a “L’Hora del pati”, de Ràdio Estel. Jordi Cabanes i Raül Adames van conduir el programa d’una manera amena i desenfadada. L’Hora del pati és un programa dirigit especialment a professionals del sector educatiu, amb un enfocament concret i tècnic. Aquest és el 10è curs que ofereixo una formació específica sobre les entrevistes de tutoria a la Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya. Amb aquest motiu en van entrevistar a Ràdio Estel.
Moltes persones creuen que no tenen talent per parlar en públic. Quan m’ho diuen, els demano: “Quantes hores has parlat en públic a la teva vida?” Molts cops han parlat menys d’una hora, un dia van presentar un treball durant 15 minuts, dos o tres vegades s’han hagut de presentar davant d’un grup en un parell de minuts, i poc més. Això no és que no tinguin el do de parlar en públic, sinó que no en tenen la pràctica.
El passat diumenge 8 de desembre ens van entrevistar a Via Lliure, de RAC1. Allà estàvem la Glòria Arbonès i jo, parlant de les cartes i àudios que els nostres pares, Jordi Arbonès i Juli Albaladejo, es van estar enviant al llarg de 24 anys d’amistat a distància. La meva germana Eva també ens hi va acompanyar. Xavi Bundó, amb Cristina Gagioli, van preparar de meravella tot el material perquè l’entrevista fluís.
En aquest canal aprendràs més sobre tú, els pensaments, les emocions, sobre com et parles i com parles als altres. Anem a conversar tranquil·lament, acompanya’m.
No tens compte?
Crea el teu compte client
