Welcome to Evently

Lorem ipsum proin gravida nibh vel veali quetean sollic lorem quis bibendum nibh vel velit.

Evently

Stay Connected & Follow us

Gran Via de les Corts Catalanes, 566, 4t, A 08011 Barcelona | Tel. +660 156 373 | info@coaching-comunicacio.com

Simply enter your keyword and we will help you find what you need.

What are you looking for?

  /  Artícles   /  Et pegaré una bufa i sabràs per què plores.

Et pegaré una bufa i sabràs per què plores.

Quantes vegades li deuen haver dit això, a l’Anna, de petita? No ho sap. De fet, gairebé ni recordava la frase, fins l’altre dia. Va ser de sobte, tot d’una li va venir al cap, quan era a casa amb el seu marit.

L’Anna plorava desconsolada. Feia poc que li havien dit que la mare tenia una malaltia molt greu. Tan greu que no s’hi podia fer res: donar calmants i esperar el final. Havia arribat el final, a la mare li quedava molt poca vida. L’Anna, mentre era a l’hospital, i amb els metges, i mentre havia acompanyat la mare a casa, s’havia mantingut serena, animada, fent bromes i fent-se la forta.

Però quan havia arribat a casa, s’havia desmuntat: les llàgrimes li havien començat a brollar galtes avall i com més volia aturar-les, més es multiplicaven. El plor silenciós s’havia anat tornant escandalós i, tot i que ella anava sospirant per veure si podia ficar un altre cop cap endins aquella tristesa, no hi havia manera: els sanglots eren cada cop més forts i estridents, mentre continuava imaginant-se l’horror de la mort de la mare.

El marit de l’Anna ja n’estava fins al capdamunt, d’aguantar el plor incontrolat de la seva dona. S’estava posant cada vegada més nerviós, fins que no va poder més i li va clavar un crit: “Vols deixar de plorar d’una vegada?!!! O…”

Va ser en aquell precís moment, quan l’Anna va recordar-se a ella mateixa de petita, desconsolada, plorant per alguna cosa, ves a saber per quines menudències plora la mainada! I la veu de la mare: “Vols deixar de plorar d’una vegada?!!! O et pegaré una bufa i sabràs per què plores!!”. I ella intentant empassar-se els plors i els mocs, sense cap èxit.

L’Anna no recorda quantes vegades la mare havia arribat al límit de la seva paciència i li havia clavat la frase terrible, o fins i tot la bufa anunciada tantes vegades. Però sí que se n’adona exactament de la sensació d’incomprensió de veure com la persona que més t’estimes et fa mal quan més mal tens. A la seva mare, no li té en compte, sap que se l’estimava i entén que no en sabia més sobre les emocions. Però l’Anna sí que sap que no vol fer això als seus fills. Els deixarà plorar, mirarà de consolar-los i, si convé, plorarà amb ells.

Publica un comentari