Welcome to Evently

Lorem ipsum proin gravida nibh vel veali quetean sollic lorem quis bibendum nibh vel velit.

Evently

Stay Connected & Follow us

Pj Valeri Serra, 19, 4o 1a 08011 Barcelona| Tel. +660 156 373 | info@coaching-comunicacio.com

Simply enter your keyword and we will help you find what you need.

What are you looking for?

  /  Artícles   /  La comunicació educativa en temps de COVID. Persistir en una relació pedagògica de qualitat
La comunicación educativa en tiempos de COVID. Persistir en una relación pedagógica de calidad

La comunicació educativa en temps de COVID. Persistir en una relació pedagògica de qualitat

Al cel, i fent màgia

 

Una mestra entra a una classe de parvulari; hi troba una companya fent classe i uns quants alumnes que fan classe, després del confinament. Fase 2? Fase 3? Mascaretes, distàncies i el desànim de la companya, que li vessa per tots els porus de la pell, encara que la mascareta li tapi l’expressió.  Les dues mestres parlen, la visitant mira d’animar la companya. S’ha fixat en un nen que coneix bé, té el cos encongit i està estranyament calmat:

  • “Hola, Òscar! Com estàs?
  • Mira, aquí.
  • Sí, aquí; estic contenta de veure’ Què penses?
  • Que vull estar a la fase 40, al cel, i fent màgia”.

Em preocupa, que un nen de 5 anys pensi que vol estar al cel, per comptes de vivint unes classes tan estranyes. Tinc l’esperança que els adults del seu voltant li puguin transmetre prou seguretat i benestar com perquè mai faci res per anar al cel abans d’hora. Les conseqüències emocionals del COVID19 afectaran les nostres relacions socials i deixaran seqüeles en les persones més vulnerables. “Els nens s’acostumen a tot”, diuen; ben cert, però com més petits, més inesborrables seran les empremtes de les mascaretes i les distàncies imposades. Quins recursos comunicatius poden minimitzar el desastre?

La comunicació no verbal en la relació educativa

La comunicació humana és en gran part no verbal. El psicòleg alemany Albert Mehrabian va quantificar en un 93% la comunicació no verbal d’una conversa personal, mentre que només el 7% es podia atribuir a la verbalitat.

En les converses professionals, la comunicació verbal té més protagonisme que en les personals, ja que es transmeten més continguts. Però en les converses educatives, la proporció no verbal de la comunicació és molt alta, ja que el component emocional de la relació educativa és clau per a l’èxit de la comunicació. Per educar, cal inspirar confiança, transmetre afecte i provocar emocions com l’alegria, la sorpresa i la curiositat. Ben segur que la comunicació no verbal és més decisiva per a l’èxit acadèmic en els infants més petits, que en els adolescents de batxillerat, de cicles professionals, o estudis universitaris. Però en tots els nivells, les emocions són importants. Qui no ha triat una assignatura simplement pel professor o la professora que la impartia?

Tot acte de comunicació té un doble aspecte: el contingut i la relació entre els participants. En la comunicació educativa, la part que transmet la relació entre alumne i docent és més decisiva per a lèxit de leducació, que no pas la part que transmet els continguts. Els continguts poden estar penjats a la xarxa, en vídeos, en llibres de text, però un infant o un jove no és un simple “continent”, un receptacle perquè hi entrin els “continguts”. La relació educativa s’expressa principalment en la comunicació no verbal. (Vegeu: “La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem quan creiem que no comuniquem”, de Marta Albaladejo, editorial Graó) s)

El tacte en leducació

L’educació és el conjunt d’accions que fan les persones adultes perquè les de la generació següent aprenguin les conductes i valors que necessitaran per viure a la societat on creixen. Les persones que eduquen fan possible que hi hagi aprenentatge a través d’activitats de les persones a qui s’educa. Els professionals que eduquen no són uns transmissors de continguts. La persona que educa un grup, el lidera, amb la seva actitud, i amb la metodologia adequada, de manera que aconsegueix que les persones del grup facin una sèrie d’activitats que generaran aprenentatge, si es donen les condicions necessàries.

Perquè es produeixi aprenentatge, la neurociència ha demostrat en multitud d’estudis que cal que es produeixin noves connexions entre neurones (plasticitat sinàptica). També ha demostrat que com més àrees del cervell s’activin alhora, es produeix més aprenentatge. I encara més: el màxim aprenentatge es produeix quan la zona “emocional” del cervell (per dir-ho de manera planera) està activa. De manera que una persona que educa és una mena de “interruptor” que engega de manera adequada les emocions de qui és educat perquè actuï de determinada manera, s’activin determinades xarxes neuronals i es facin nous contactes entre neurones.

I com ho fa, qui educa, si no és amb la seva comunicació? Amb el que diu (contingut) i sobretot, amb la manera com ho diu. El pedagog neerlandès Max van Manen ha dedicat la seva recerca a descriure en què consisteix una relació pedagògica eficaç. Ha descrit com els docents competents són sol·lícits i tenen tacte pedagògic.

 

Les persones que eduquen amb “tacte” (pares, mares, docents) han desenvolupat la capacitat de mostrar una consideració afectuosa cap a allò singular que hi ha en cada alumne (o fill). Tenen una sensibilitat especial, que no deriva del estudis teòrics que han fet sobre l’educació, sinó de la seva actitud de presència.

La sol·licitud i el tacte pedagògic descansa en una determinada manera de veure, descoltar i de reaccionar davant dun infant o dun adolescent determinat, o davant d’un grup. Una manera de mirar amb interès, veient, en cada un, un ésser humà únic i complet, en procés de creixement. La sensibilitat en les relacions amb infants i adolescents es pot entrenar i millorar amb la pràctica. L’èxit no està mai assegurat, no es pot preveure, no hi ha una fórmula. No hi ha dos nens iguals, ni que experimentin una situació de la mateixa manera.

Idees per conservar el tacte pedagògic en temps de distància i mascareta

Els professionals que estan educant en la situació de pandèmia veuen les cares dels alumnes tapades, o no veuen el seu cos perquè només en veuen les cares, a través d’una pantalla, o encara més difícil, com m’explicava una amiga professora d’universitat, només veuen una pantalla negra, perquè els mitjans tecnològics no permeten connectar-se amb vídeo. En presència dels alumnes, molts docents porten una màscara que els tapa la cara. Cal un esforç grandíssim per parlar i que la veu s’entengui darrere la mascareta. Però quan es tracta que el docent entengui el que pronuncien els seus alumnes amb la boca tapada, i que quan un alumne parli els companys l’escoltin, la cosa es complica. Alguns adolescents juguen a enganyar el professor o la professora de torn, dient coses que no se sap qui les ha dit. Quin estrès! Quina tasca tan complicada estan duent a terme aquests professionals!

Per als docents que persisteixen a oferir un tracte de qualitat en la seva relació educativa, que volen continuar mirant cada alumne com un ésser especial, he pensat algunes idees per compensar la informació no verbal que s’estan perdent:

  • Fer servir més sovint els noms dels alumnes. Com que en les actuals circumstàncies és molt més difícil reconèixe’ls, buscar recursos, etiquetes, cartells, perquè el nom estigui permanentment a la vista. No hi ha música més agradable que la del nostre nom.
  • Posar paraules a actituds que d’altra manera transmetrien amb l’expressió de la cara o l’entonació de la veu: “va, que sé que ho pots fer”, “confio en tu”, “sé que ho has fet sense voler”, “et conec i sé que altres vegades ho has aconseguit”, etc.
  • Aprofitar al màxim els recursos no verbals de la part del cos que no va tapada: fer gestos més visibles, demanar als alumnes gestos més evidents, i més sovint. Això també inclou, quan es pugui, ballar, fer música.
  • Facilitar amb paraules que infants i adolescents puguin expressar el que senten, encara que no s’entenguin gaire les seves paraules o no es vegin les expressions de la cara: “del 0 al 10, quantes ganes tens de fer això?” “estàs més enfadada que trista, o més trista que enfadada?” “estàs preocupat o tranquil?” “com estàs de preocupat, una mica, o molt?” “qui ha tingut una sorpresa amb això que he dit?” “quantes sorpreses has tingut avui?”
  • Inventar símbols per mostrar les emocions, o fer servir les emoticones del mòbil, tenir-los a mà i fer-los servir.
  • Tenir fotos a la vista de les cares sense tapar dels alumnes. Si el docent porta la cara tapada, tenir una foto de primer pla de la seva cara en algun lloc, en una presentació de PPT, penjada en una cartolina del coll, etc.

Les persones que en aquests moments difícils tenen la responsabilitat d’educar la generació del futur mereixen tot el nostre recolzament. Em mereixen el màxim respecte i admiració. Estan fent uns esforços titànics sense cap aplaudiment. Tant de bo aquestes paraules serveixin per donar pistes. Què en penses? Publica un comentari al blog.

Comentaris
  • Rosa Rifà Sais
    6 mesos ago

    Molta rao Marta.
    Educar en aquest moment es complex. Sovint noto la tristesa en els seus ulls, en les seves postures i lluito per arrancarnun somriure de les seves mirades.
    Gracies per l’article

Publica un comentari

Pin It on Pinterest