Welcome to Evently

Lorem ipsum proin gravida nibh vel veali quetean sollic lorem quis bibendum nibh vel velit.

Evently

Stay Connected & Follow us

Gran Via de les Corts Catalanes, 566, 4t, A 08011 Barcelona | Tel. +660 156 373 | info@coaching-comunicacio.com

Simply enter your keyword and we will help you find what you need.

What are you looking for?

  /  Artícles   /  Poema de Nadal

Poema de Nadal

En Joan és petit. Bé, ell creu que no ho és perquè la seva germaneta és més petita encara. En Joanet, com li diu la iaia, tot just comença a llegir i escriure i a l’escola va fent, amb molt d’esforç, perquè li costa molt aguantar tantes hores assegut i atent.

Ara hauria d’estar content, perquè ja ha acabat el trimestre i té vacances fins després de reis. No sap quants dies són, però sap que en són molts. En Joan no està tan content com voldria. Resulta que a l’escola li han ensenyat un poema de Nadal i la seva mare li ha dit que aquest poema és per recitar-lo a casa dels avis, amb els tiets i els cosinets i tothom, i que ell haurà de pujar dalt d’una cadira i dir en veu alta, de memòria, mentre tots el miren, les quatre ratlles del poema.

En Joan no vol fer això, li fa moltíssima vergonya, i ja té clar que la seva mare no pararà, el deixarà en evidència davant de tota la família i farà que tothom estigui esperant el seu poema. Ja s’ho coneix. S’ho acabarà passant fatal.

A l’escola també té a vegades aquesta sensació; ell és allà al davant de la classe, tibat com la corda d’un violí: se li comença a posar la cara vermella, ho sap perquè li diuen; i perquè nota una escalfor que li va pujant cap a la cara, fins que la punta de les orelles li crema. Dins del pit, el cor sembla que li hagi d’esclatar. Aleshores, les mans suen, la boca queda seca, en Joan es posa a tremolar com una fulla i tot se li esborra del cap. És horrorós i ho fa molt malament. I tots se’n riuen!

Per això en Joan no pot estar content del tot i té mal de ventre. Però si quan arriba el dia la mare insisteix, si ell veu com els cosins també obliden alguna coseta, i si els avis, i els tiets, i tots tenen la paciència d’esperar que ell passi el mal tràngol, aleshores ell dirà el poema mig entrebancant-se, la família picarà de mans orgullosa i segur que ell estarà molt content d’haver-ho aconseguit. Això és la cultura de l’esforç, en la meva opinió.

 

Publica un comentari