En Juli és un home d’èxit, té una dona encantadora i dues filles. Porta els anys molt ben portats, ningú diria que passa dels 40: encara conserva molt de cabell, fa esport… Va crear la seva pròpia empresa fa ja 15 anys i li va prou bé. Podria ser l’enveja de molts. Però de vegades, inexplicablement, li vénen unes profundes ganes de plorar.
No és que no sigui feliç, ni que tingui problemes especials de parella, o econòmics. Simplement, veu una foto del seu pare (que va morir quan ell en tenia 20 i ell ho té molt superat), o rep un correu electrònic d’un company de quan va fer la mili, o es mira la seva filla gran i se n’adona que dintre de quatre dies ja serà una dona… i aleshores no ho pot evitar.
A vegades, les ganes de plorar s’apoderen d’ell sense que pensi en res de la seva vida: se li fa un nus a la gola veient una pel·lícula romanticona, d’aquelles que miren amb la seva dona perquè li agraden a ella, o sent com les llàgrimes se li acumulen al ulls davant de la notícia d’uns altres nens que han mort a una guerra.
En aquests moments difícils, què pot fer en Juli? Amagar-se? Sortir a córrer? Una dutxa d’aigua freda? Una cerveseta? Doncs el millor que pot fer és plorar. Durant molts anys hem estat educats per no plorar, per ser forts, per aguantar. A les dones encara se’ns ha permès una mica de fragilitat, però els homes han hagut de ser l’espatlla resistent on podien plorar dones i nens.
Vet aquí que darrerament William Frey, de la Universitat de Minessota, ha analitzat el contingut de les llàgrimes i ha descobert que quan plorem d’emoció les llàgrimes contenen hormones responsables de l’estrès, de manera que plorar ens ajuda a baixar el nivell d’estrès, ens disminueix la pressió de la sang, relaxa la musculatura i produeix un efecte calmant. Alguns científics, com el bioquímic argentí Mauricio Palchik recomanen plorar un o dos cops per setmana com una bona teràpia per mantenir la salut.
Fins i tot hi ha experts, com Thomas A. Stone, que afirmen que contenir el plor perjudica la salut i pot arribar a produir úlcera. I d’altres, com Juan Murube, que sostenen que el plor es una eina de comunicació. No hi ha una manera més íntima i autèntica de mostrar la nostra humanitat i comprensió que plorar en companyia, pel dolor propi i pel dels altres. Si ens ho haguessin dit abans!
