Welcome to Evently

Lorem ipsum proin gravida nibh vel veali quetean sollic lorem quis bibendum nibh vel velit.

Evently

Stay Connected & Follow us

Gran Via de les Corts Catalanes, 566, 4t, A 08011 Barcelona | Tel. +660 156 373 | info@coaching-comunicacio.com

Simply enter your keyword and we will help you find what you need.

What are you looking for?

  /  Notícies   /  Relacions familiars peculiars: “Cartes a la mare”

Relacions familiars peculiars: “Cartes a la mare”

Molt estimat pare: No fa gaire em vares preguntar per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d’una banda precisament perquè em fas por i de l’altra perquè en l’explicació d’aquesta por hi entren tants factors que no podria, de paraula, raonar-la amb una coherència passable.

Carta al pare. Fanz Kafka (edició catalana Vic: Eumo editorial, 1989)

Així començava la carta al seu pare, que mai no va enviar… Aquí presento unes altres cartes: acabo de publicar el meu tercer llibre en solitari: “Cartes a la mare”. És un llibre autobiogràfic? De ficció? O un assaig? Això ja m’ho diràs tu, si el llegeixes. I m’agradaria que el llegissis, és clar.

El llibre es basa en experiències reals, en fets viscuts: el suïcidi del meu únic fill, que ha marcat la meva vida per sempre, les petites absurditats que he anat fent per sobreviure a la catàstrofe, els records de la nostra vida en comú, els sentiments que apareixen a glopades en el meu dia a dia. En aquest sentir, és un llibre autobiogràfic; qui escriu llibres que no siguin autobiogràfics? Tots escrivim des de la nostra experiència, els nostres records i sentiments.

Però el llibre és una gran ficció: les cartes que el meu fill m’escriu des del més enllà i que recullo en aquest llibre no existeixen fora de la meva imaginació; ja m’agradaria, però el meu fill, des que va morir, no m’escriu res, ni cartes, ni correus electrònics, ni notes a la nevera, ni Whatsapps. Les cartes que recullo en el llibre són pura invenció. Com el pròleg i l’epíleg que acompanyen el recull de cartes. Dec aquesta idea a la Marta Luna, a qui estaré eternament agraïda: ha estat una excel·lent companya de camí i la millor editora que hauria pogut trobar. Sense la ficció, no encertava la manera d’encarar aquesta tasca que m’havia entestat a fer.

No sé si la tasca d’escriptura ha donat com a resultat un assaig. Estic massa a prop del naixement de la criatura per poder-ho copsar. Això és el que ha considerat l’editorial Octaedro, que ha inclòs el llibre a la col·lecció d’assaig “Horitzons”. Octaedro és una editorial rigorosa i amb criteri, amb la qual ja havia publicat un parell d’obres col·lectives, així que me’n refio.

Les reflexions que apareixen al llibre sobre la salut mental, sobre el suïcidi, sobre les relacions entre pares i fills o sobre l’elaboració d’un dol com aquest, poden contribuir a enriquir el coneixement col·lectiu; sona molt pretensiós, per això ni havia pensat que el meu modest llibre encaixés en la categoria d’assaig; però sí, he de reconèixer que he volgut posar el meu granet de sorra i contribuir a la narració social d’uns sentiments que són un gran tabú a la nostra comunitat. He tingut l’atreviment de pensar que escriure aquest llibre, a banda de servir-me a mi, podia fer passar unes bones estones de lectura a algunes persones i podia servir per parlar del sentiments contradictoris i peculiars que construeixen la trama de les relacions familiars.

Si llegeixes el llibre, m’encantarà rebre els teus comentaris, per aquí o pel Facebook, o per on vulguis. Et deixo aquí una petita mostra de com parla el meu fill, l’Arnau Pol Albaladejo, en el llibre que no va escriure mai:

Premià de Mar, dimarts 13 d’octubre del 2015
Mira que ets tossuda, mama!
Tu creus, que calia tornar a Premià? Ara, que si tu vols viure a Premià, hi tens tot el dret. Però ja t’ho vaig dir unes quantes vegades: això de Premià ja està passat, més val no pensar-hi més. I tu, vinga tossuda. Sempre dient-me que si «això no ho tens superat», que si «les coses s’han de parlar»… fins al teu «ja m’ho explicaràs» de l’últim dia.
I és clar, jo, digne fill teu, encara més tossut. Ja ho saps, que no n’he volgut parlar mai. Mai sabràs què va passar, què no et vaig dir. Vaig descobrir molt aviat que no valia la pena parlar amb tu; simplement, no entenies res. I quan, després que la meva cangur de Premià hi insistís força, per fi em vaig decidir a parlar amb el papa, i ell va parlar amb tu, doncs tampoc. O no el vas escoltar, o ell no es va saber explicar, o no vas entendre res, o ell no havia entès res. Amb vuit anys, jo ja sabia que no hi havia res a fer”. (Cartes a la mare. Barcelona: Octaedro, 2019)
Albaladejo, Marta (2019) Cartes a la mare. Barcelona: Octaedro.

Comentaris
  • F.X Oliveras i Pons
    4 setmanes ago

    És un grandíssim llibre,al contrari que la seva mida,toltament recomanable.Segurament el millor que hagi llegit mai,sens dubte el que més m’ha emocionat…

Publica un comentari