Encara que no serveixi…

Estan enderrocant l’Escola Graziel·la. La notícia m’està trencant el cor. Fa mesos que l’edifici noucentista que va acollir l’Escola Graziel·la del 1972 al 2003 està amenaçat de mort. El preciós til·ler que donava ombra al pati de l’entrada ja està destrossat. Arranaran tots els pins?
L’Associació de Veïns de la Font d’en Fargues fa mesos que lluiten: avisen la Guàrdia Urbana quan senten el primer terrabastall, pensen que no hi ha llicència per a l’enderroc, però està publicada des del 15 de gener del 2025, el juny del 2024 ja s’havia aprovat el Pla Especial Urbanístic, per a ampliar l’escola privada Princess Margaret. L’edifici contigu no havia estat catalogat per l’Ajuntament, tot i que edificis de la mateixa època i del mateix carrer ho estan, per què?
Vaig anar a aquesta escola dels 4 als 15 anys. Me l’estimo més que si fos casa meva; la Graciela Blasco, la fundadora, va ser pionera en l’escola activa i va deixar la pell en el projecte d’una escola innovadora; al final de la seva vida va crear la cooperativa de treballadors Graziel·la, que es va unir al CEPEC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana). L’escola va passar a ser pública, va deixar de ser en aquest edifici emblemàtic, va perdre el nom… es van perdre més coses.
Estic en contacte amb molts exalumnes. No ens hem quedat sense fer res; com ens van ensenyar quan fèiem assemblea, hem parlat, hem explicat els nostres arguments, hem actuat i no ens hem limitat a la queixa. Hem fet molt: presentar dins de termini l’al·legació contra l’aprovació del PEU a l’Ajuntament, convocar manifestacions, repartir díptics, intervenir en el Plenari del Districte d’Horta-Guinardó i en l’Audiència pública del Districte. El Pou Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada ha presentat informes sobre el valor arquitectònic i històric de l’edifici, la notícia va aparèixer a Betevé, al Periódico, al 3Cat, al TimeOut. Cap resultat més enllà de les excavadores.
Què puc aprendre d’aquesta experiència dolorosa? Que argumentar i aprofitar els canals legals no serveix per a res. Fets consumats: un edifici històric menys.
També he constatat que aquesta escola idealista i romàntica roman dins nostre. M’emociona veure com persones que hi vam anar en èpoques tan diferents mantenim ben viu el record dels nostres mestres. El xat que ens ha agrupat ha estat una allau de fotos de grup, referències als menjars que feien la Rosario i la Margarita, a les festes que celebràvem al jardí, i la repetició d’una idea: “Sentíem que l’escola era nostra”; “Era casa nostra, era la nostra família”. Com voldria que avui hi haguessin moltes escoles Graziel·la!