Escriure és perillós?

Què tenen en comú Sílvia Plath, Stefan Zweig, Gabriel Ferrater, Virginia Woolf, Ernest Hemingway, Sándor Márai, Foster Wallace, Cesare Pavesse, Larra i Mishima? Efectivament, que van escriure i van aconseguir la fama escrivint… I què més? Que es van suïcidar. Amb la gran capacitat que tenien de sentir, crear, pensar i ordenar els pensaments, van decidir treure’s la vida.

Escriure és perillós? Segons un estudi suec citat per Rosa Montero a El peligro de estar cuerda, els escriptors tenen un 50% més de possibilitats de suïcidar-se que la població general.  Però no crec que el suïcidi sigui una conseqüència d’escriure, sinó de la “personalitat artística”, per dir-ho d’alguna manera; l’artista busca una intensitat i un sentit a la vida, que a vegades la vida no li pot donar. I fent ús de la seva llibertat, decideix morir.

Tot i els suïcidis d’escriptors i d’escriptores, penso que l’escriptura té un gran poder terapèutic i que ha salvat moltes persones d’una vida sense sentit. Per això en els darrers anys estic oferint formació i acompanyament en Escriptura terapèutica, com el curs que ofereixo a l‘Escola d’Escriptura.

Què li cal doncs a l’escriptura perquè sigui terapèutica? La condició essencial és escriure amb intenció terapèutica. També es pot escriure sense intenció, o amb la intenció d’obtenir fama, diners o reconeixement; o bé per deixar un llegat a la família, o a la humanitat. Però escriure amb intenció terapèutica vol dir escriure amb la voluntat de conèixe’s més, de reparar traumes, de prendre decisions que portin a més felicitat i de gestionar emocions que podrien ser desbordants; escriure així és una activitat reparadora i molt potent. Ho he comprovat amb moltes persones que m’han brindat la possibilitat d’acompanyar-les en aquest camí. I en mi mateixa, és clar. Ho has comprovat?