Existeixen les emocions familiars?

Tu què en penses? Hi ha emocions que corresponen més a vivències familiars, que a la realitat objectiva de les persones que les estan sentint? Com a psicoterapeuta i coach, durant els darrers 21 anys he acompanyat moltes persones a gestionar les emocions: a superar tristeses molt profundes, a conviure amb pors irracionals… Amb moltes hores de coaching, he pogut observar que la manera única i especial amb què cada persona viu les emocions està íntimament lligada al fets que van passar al seu sistema familiar, especialment en les generacions anteriors. He comprovat que hi ha “emocions familiars“.

Bert Hellinger, pedagog, teòleg i filòsof, que va crear la teràpia de grup de les “constel·lacions familiars” tal com la coneixem ara, parlava de “emocions adoptades“, emocions que podien arribar a segrestar o a invalidar les persones i que no eren la resposta directa a estímuls rebuts en la seva vida, sinó que semblava talment que venien d’experiències d’altres membres de la família, és a dir, com si fossin emocions “transgeneracionals“, que travessaven l’arbre familiar malgrat les vides aparentment diferents dels seus membres.

Conec famílies on totes les dones d’una branca tenen vaginisme, sense que hagin patit cap violació; conec famílies on per tres generacions es repeteix un mateix patró, per exemple, uns germans absolutament enfrontats; he vist persones que responen amb ansietat de separació quan tenen parella, per por a l’abandonament, quan no els ha abandonat cap parella; conec persones que tenen por als gossos i que no han estat mai mossegades per cap gos; hi ha famílies on generació rere generació les dones menystenen els homes; hi ha famílies on una dona va morir de part fa tres generacions, o més, i els homes se senten culpables, inconscientment, sense que hagin fet cap mal en especial. Has vist casos així? O ho has viscut?

Amb les evidències que he tingut en les sessions de coaching i conduint sessions de constel·lacions familiars, vaig demanar al Dr. Xavier Xifró bioquímic, especialitzat en la plasticitat sinàptica de les neurones, professor de la Facultat de Medecina, que m’ajudés a investigar quines evidències científiques podien avalar aquesta idea de les emocions familiars. Així que el passat 28 de gener, vam gaudir d’una lliçó única sobre neurociència i emocions familiars.

Les preguntes de partida van ser provocadores, com sempre sol fer el professor: les emocions familiars són determinants per a cada individu? ens en podem deslliurar? Xavier Xifró va desplegar els seus arguments per demostrar-nos que no ens podem deslliurar de les emocions familiars, que ens determinen.

Vam començar veient on s’originen les emocions: en primer lloc, sabem que es desencadenen en el cervell i en concret s’activen en algunes estructures específiques del sistema límbic del cervell: en l’amígdala, l’accumbens i l’hipocamp, estructures que s’ocupen respectivament de l’estrès, la recompensa i la memòria.

• L’amígdala del cervell (que no té res a veure amb les amígdales del coll) és el “centre de la por”, que “dispara” la sensació de perill, o l’estat d’alerta, és a dir, és la que gestiona l’estrès, i les reaccions d’atac, de fugida, o de paralització. Quan vivim una situació amenaçadora, l’amígdala reacciona més activament o menys, en part, per factors hereditaris; també per les situacions traumàtiques que ha viscut la persona i que han anat conformant les seves respostes emocionals peculiars. Per això unes persones, per exemple, pateixen ansietat quan sospiten que la parella les deixarà, unes altres tenen atacs de pànic en situació de parlar en públic, i d’altres passen per aquestes situacions amb relativa serenitat.
• L’accumbens és el “centre del plaer“. Quan sentim plaer, l’accumbens ens inunda de dopamina, un neurotransmissor que produeix més addicció que qualsevol droga externa. Aquesta estructura del cervell reforça el circuit de conductes que ens aporten plaer, és a dir, dopamina, tant si es tracta de prendre una droga, com de menjar compulsivament, com del joc, del sexe, del mòbil o dels videojocs.
• L’hipocamp és una estructura que s’encarrega de la memòria. En el nostre dia a dia estem exposats a gran quantitat d’informació, només gravem aquella que és rellevant per a nosaltres, i això depèn del filtre de les emocions, la por i el plaer.

Aquí és on Xavier Xifró ens va preguntar: “És real la memòria emocional?” Doncs no, no ho és. Des d’un estudi del 1974, de Loftus & Palmer, està demostrat que el nostre record dels fets depèn majoritàriament del tipus d’emoció que vam sentir quan els vam viure.

I arribem a la pregunta clau: Les emocions familiars s’hereten? Doncs sí, sentir més estrès, o més agressivitat, o més empatia, per exemple, depèn de factors genètics innats, i aquí Xavier Xifró ens va parlar de nombrosos estudis que ho han demostrat; per exemple, han posat en relació la mesura de la capacitat intel·lectual, amb la presència o l’absència, en les darreres tres generacions, de familiars dedicats al món artístic.

A més dels gens heretats de la família biològica, que determinen com el cervell reacciona emocionalment, hi ha tres finestres d’etapes on l’ambient pot modular la informació dels gens: l’estadi prenatal, que determina fins al 60% de l’estructura cerebral posterior, la infantesa i l’adolescència… i en aquestes etapes vitals, l’ambient és l’entorn familiar i del context que la família ha triat. Oi?

Fins aquí, tot això ja ho ha demostrat la ciència des de fa uns anys. La part més sorprenent de la xerrada va ser quan es va parlar de l’epigenètica i de la microbiota intestinal.

L’epigenètica estudia com les experiències viscudes per una persona “imprimeixen” marques en els seus gens que fan que aquest gens s’expressin, o no. L’equip del Dr. Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és pioner en aquesta recerca i ha pogut constatar que aquestes marques poden influir en el cervell, en la capacitat d’empatia, en la resiliència, és a dir, en la construcció de les emocions.  També influeixen en les cèl·lules reproductives, de manera que una alteració produïda, per exemple, per l’addicció a l’alcohol, es transmet genèticament, generació rere generació; així que l’epigenètica també influeix en les emocions “familiars”.

Finalment vam parlar de la microbiota intestinal, formada per milions de microorganismes que poblen el nostre tub digestiu. Dins dels intestins viuen més microorganismes que totes les cèl·lules del nostre cos juntes, en concret  1,2 vegades més. Aquests microbis es comuniquen des de l’intestí al cervell a través del nervi vague, i estan implicats en la producció de neurotransmissors com la serotonina. En els darrers 10 anys s’ha descobert com la microbiota modifica comportaments i és a l’origen de malalties com la depressió o el TOC. També la microbiota és “familiar”: durant l’embaràs actuen els bacteris del líquid amniòtic i de la placenta i en el part la mare transmet, amb el líquid vaginal, la base de la microbiota del nadó; després influiran factors com la dieta, l’ús d’antibiòtics, la higiene, etc., factors que tenen molt a veure amb l’estil de vida familiar.

Els descobriments en aquests dos camps són molt recents; el doctor ens va citar recerques del 2015, que demostren que l’epigenètica s’hereta, no fa tant, que ho sabem; i els estudis que demostren que la conducta pot estar influïda per la microbiota intestinal són del 2019, del 2021…

En fi, sí, hi ha “emocions familiars”, n’hem quedat ben convençuts, cada cop hi ha més evidències. Des de la neurociència, la tesi que sosté Xavier Xifró és que aquestes emocions estan determinades pel sistema i no es poden canviar. Des de la meva professió, com a psicoterapeuta, com a coach, i com a formadora, sí que penso que es poden fer canvis en les emocions familiars. Estan actuant a nivell inconscient, per mecanismes automàtics i involuntaris, d’acord, això és inevitable; però fer-les conscients, activar el córtex prefrontal i comprendre quina part és familiar i quina és funcional en el present permet fer noves sinapsis, modelar el cervell i incorporar nous hàbits. Lentament, cert, amb paciència, sense exigència, ho he vist centenars de vegades. El proper dissabte 18 de març comencem una formació presencial de 4 dissabtes per explicar i practicar les estratègies que he anat aprenent: “Gestionar emocions familiars“.