Al mal temps, bona cara?
Això deien les nostres àvies. No sé si aquest temps que vivim és “mal temps”, ni penso que ocultar les emocions sigui recomanable. Ara, el curs 2020-2021 és el més especial de tots els que he començat. Som enmig d’una crisi sanitària, econòmica i social diferent de tot el que coneixíem. Les mesures que estan prenent les diferents administracions són desconcertants; com que no sóc economista, ni experta en epidemiologia, em centraré en allò que puc aportar: l’entrenament de les emocions.
El 1998, de cop, vaig prendre consciència de fins a quin punt les emocions determinen la nostra vida, des d’aleshores m’he dedicat a formar-me i a compartir els meus aprenentatges sobre educació emocional, psicoteràpia i coaching. Fa 10 anys que ofereixo la formació de Self Coaching, amb el meu mètode, el Coaching Sistèmic Transaccional, i n’he fet 15 edicions. Per al curs 2020-21, he preparat una versió especial del Self Coachingon line, amb videoconferències en temps real, on donarem prioritat als objectius emocionals: Preservar el somriure? Reforçar els vincles importants? Sentir més confiança? Més alegria? Més agraïment? Conservar la serenitat enmig de la incertesa?
Per què trobo que “preservar el somriure” és un bon objectiu per al curs 2020-21? T’explico a continuació el paper del somriure en la comunicació interpersonal i tu ho decideixes.
El somriure com a comunicació no verbal
Què transmet el somriure en la interacció? Si escoltes una conferència o veus un vídeo d’algú, habitualment no et fixes si somriu o no. Però el teu cervell emocional està captant globalment i inconscient la comunicació no verbal i està detectant, a través de l’expressió de la seva cara, l’estat d’ànim d’aquella persona. En les presentacions orals, i en la docència, somriure transmet alegria i cordialitat: que estem contents, o que hi ha alguna cosa divertida, i que la relació amb el públic, o l’alumnat, és bona.
L’alegria és una emoció energètica; ens motiva per fer la feina, per aconseguir els reptes que se’ns presenten. Quan estem contents tenim ganes de fer coses, ens llevem al matí amb la il·lusió de les criatures que van d’excursió, xerrem, volem trobar-nos amb gent, cantar i ballar. El tret més característic de l’alegria, en la nostra expressió, és el somriure. I quan somriem als altres, el somriure s’encomana, i transmetem alegria; quan passa, som líders emocionals.
Fins i tot en la comunicació amb un mateix, pots fer un experiment: et mires al mirall i somrius; i notaràs com, encara que el somriure inicial sigui forçat i fals, apareix com un eco, un acte reflex, et venen ganes de somriure. Aquest reflex és automàtic i inconscient, no passa pel cervell racional. I el mateix reflex se’t produeix quan veus una persona somriure. No t’ha passat, d’anar pel carrer i creuar-te amb algú que et somriu sense conèixer-te? El reflex automàtic és de tornar-li el somriure.
Somriure en un grup, per aconseguir objectius
En la comunicació de grup, somriure transmet alegria i facilita la cohesió del grup. L’alegria és l’emoció que més s’encomana. Fa temps, a l’escola de negocis de la Universitat de Yale ja es va demostrar que l’alegria i la cordialitat dels membres d’un grup es transmeten més ràpidament que la ràbia i la tristesa, per sort! Segurament aquest fet explica que la persona que es fa la graciosa en una classe o en un altre grup, sigui sovint una persona que té molt lideratge. L’alegria és una emoció que ens fa confiar, al contrari que la por, que ens fa desconfiar. L’alegria i la confiança són el clima emocional més adequat per fer accions per aconseguir objectius, els propis, i els del grup.
Les relacions d’un a un i la necessitat de reconeixement
En les interaccions més properes, també el somriure té una funció precisa: el somriure, a part d’expressar l’alegria de qui somriu, transmet aprovació, reconeixement de l’altre, és com dir: “Quina alegria de veure’t!” “Això que fas m’agrada, està bé per conservar la nostra relació”. El reconeixement (o “carícies positives”, com diu l’anàlisi transaccional) és una necessitat psicològica fonamental, des del naixement.
Des de ben petits, els nadons seleccionen les cares i volen anar amb les persones que més somriuen. Una criatura acabada de néixer enfoca la vista només a 40cm, la distància aproximada entre els seus ulls i la cara de la mare que li dona el pit, o de la persona que se’n fa càrrec. Els nadons de seguida aprenen a estar pendents de la cara de qui els cuida; les emocions més importants per a la supervivència es poden llegir a la cara de les persones amb qui es relacionen: l’alegria del reconeixement, que es veu en el somriure, o la por per un perill, que es veu sobretot als ulls i al front.
Quan una criatura no pot veure la cara de l’adult que està amb ell, augmenta el seu nivell d’estrès i ansietat. Edward Tronick, professor de Harvard, va demostrar fa 34 anys que els infants participen en la interacció social des de molt petits, amb un experiment que s’ha fet famós, el de la “cara quieta” (still face). En un primer moment de l’experiment, la mare seu davant del fill d’un any i hi juga: li fa una salutació i el fill la hi torna; el fill assenyala llocs i vol atraure l’atenció de la mare, s’estan coordinant les seves emocions i intencions, com passa habitualment.
En un segon moment, la mare deixa de reaccionar als senyals del nen, es queda amb la “cara quieta”, el nen reacciona, es desespera, procura inútilment atraure l’atenció i provocar la reacció de la mare, li crida; només amb dos minuts de “cara quieta”, el fill s’estressa, perd el to postural i expressa emocions negatives; la mare ha de tornar de seguida a interactuar i somriure al fill, per no causar-li un trauma permanent.
Amb nens més grans, o amb adults, també interactuar amb persones que porten la cara tapada augmenta l’estrès i les reaccions d’ansietat. Tapar el somriure i deixar els ulls a la vista fa que l’alegria es transmeti menys i que, en canvi, la por, que es pot veure als ulls, s’encomani més.
El somriure amb els desconeguts, actes d’apaivagament
El somriure també té una funció social amb els desconeguts. El sociòleg Erving Goffman, va estudiar els moments mínims de la interacció social, descrivint-los en els seus detalls més petits. Va comprovar que quan dos desconeguts es troben i un entra al camp visual de l’altre, fan gestos com el “somriure d’apaivagament”, el que ell anomenava “petits actes de solidaritat”, equivalents a gestos que fan altres primats, o per exemple els gossos quan oloren un gos desconegut; en la comunicació animal, aquests gestos d’apaivagament serveixen per entrar en el territori d’un altre individu i comunicar-li que no es vol hostilitat. En la comunicació humana, també usem els somriures com un acte de “reparació” de la relació o per transmetre que no som hostils. Mirar un desconegut que porta només els ulls al descobert i el somriure tapat provoca un acte reflex de desconfiança.
El repte de les mascaretes i l’objectiu de preservar el somriure
En resum, el somriure té una funció important en les relació educativa, en qualsevol relació, i en la comunicació de grup. Les mascaretes, tapant la zona de la cara que transmet el somriure, afecten directament la salut emocional de les persones, dels grups i de la societat: es redueix la motivació, es dificulta la cohesió de grup i augmenten l’ansietat, l’estrès i la desconfiança.
Ens trobem davant d’un repte col·lectiu important. Potser no tens poder de decidir sobre les lleis. Però depèn de tu com afectaran les mascaretes les teves emocions i les de les persones properes. És un repte. Un programa de Self Coaching és un suport per aconseguir objectius emocionals, com el de preservar els somriures. Tens un marge de llibertat individual, tens molts recursos com: reduir al mínim les relacions amb mascareta, fer servir mascaretes transparents; potenciar les comunicacions per pantalla, que permeten veure la cara; trobar mecanismes alternatius per transmetre alegria i confiança, modelar el teu diàleg intern; i sentir més alegria i menys por. Què vols fer? Vols fer un Self Coaching?
