Per baixar, ha de pujar

Ara mateix, tinc el Max amb un ull que sembla un ou esclafat, ple de pus, sang i lleganyes. Si em coneixes, ja saps que el Max és el meu gos. Si no ho sabies, ja ho saps.

“Què li ha passat?” Em demanen. “La vida”, penso jo. A la vida passen coses, no s’està mai quieta. No sabem com, al Max se li va fer una ferideta dins de l’ull i la solució ha estat cosir-li les parpelles, farcir-lo d’antibiòtic i confiar que tot anirà bé: que sobreviurà a la infecció; que salvarà l’ull, que segons el veterinari, “si tenim sort li quedarà com una pansa”; i que potser fins i tot conservarà una mica de visió. Confiem.

Ja et pots imaginar les meves emocions aquests dies. Primer em vaig quedar com catatònica, astorada i incrèdula. Pensava, però tenia el sentiment adormit. Després van anar pujant tota mena d’emocions: la por, sobretot; i la tristesa, ja no tornarà a ser com abans. Té 15 anys i a l’altre ull té una catacta…

Perquè les meves emocions es calmin i pugui tornar a la placidesa d’abans, m’he de permetre sentir tot aquesta barreja de sensacions, explicar-les, posar-hi paraules. És el mateix que passa amb la seva infecció, cal que aparegui el pus, la inflamació de l’ull és beneficiosa, tota aquesta reacció del seu petit cos ha de pujar, fins que arribarà un moment, que si ha estat suficient la pujada, començarà a baixar. I baixarà la infecció. I un dia podrem anar al veterinari i li obrirà les parpelles i tornarem a estar com abans, però res serà com abans.

Les emocions funcionen amb aquesta lògica il·lògica: apareix l’emoció, primer puja, i després ja baixarà.