L’Esteve i la Tura s’han canviat de pis fa poc. Ara tenen més espai, ascensor i aparcament per al cotxe. Estan molt contents del canvi. Bé, estan… convençuts que ho havien de fer, i estarien molt contents si no fos pels veïns. Al pis d’abans eren pocs veïns i es coneixien de feia molt de temps. Aquí, en canvi, no saben com els anirà amb el veïnat, hi ha gent desconeguda, hi ha gent de fora… Ja s’anirà veient!
Avui la Tura surt de casa una mica més tard que els altres dies. Està bé, se sent plena d’energia, ha descansat bé, ha fet un bon esmorzar, ha deixat la casa endreçada com a ella li agrada i se’n va. Quan arriba a les bústies, veu que hi ha correspondència. Li pica la curiositat i recull les cartes que hi ha: molta publicitat i una carta del banc, res d’interessant. Però… què està veient? Amb què s’ha trobat? Pensa: “Què s’han cregut aquesta gent!”.
Resulta que quan va a obrir la carta del banc… troba que ja és oberta!! “Quines penques!! Això ja és el súmmum, m’obren les cartes del banc, tafanegen el meu estat de comptes i després em tornen a posar el sobre a la bústia, com si no hagués passat res! Això no m’ho haurien fet mai els meus veïns d’abans!”. I li ve el pensament del seu antic pis, tan coquetó, de les veïnes, de les botigues que ja coneixia de tota la vida… Si no s’haguessin canviat!!
Se li ha ben girat el dia, amb el bon humor que tenia al matí! I durant el dia es va fent mala sang: ella ja estava bé al pis d’abans, és veritat que era molt petit, però si les coses estan ben endreçades, ocupen menys espai. I… no passa res, per anar a aparcar una mica més lluny, encara són joves i poden caminar uns metres, no?
Quan al vespre arriba l’Esteve, la Tura espera la comprensió del seu home: “No diries mai què ens han fet els veïns! Quina gent més tafanera i més barruda! Els nostres veïns d’abans no haguessin fet mai això! Així no anirem pas bé!”. L’Esteve escolta pacientment el que la Tura li explica. Al final, no pot evitar-ho i es posa a riure.
– I a sobre encara te’n rius? – diu la Tura
– No, dona, no me’n ric de tu, és que em fa gràcia. No et preocupis, no passa res, els veïns no han tafanejat res. He estat jo. Quan he marxat al matí, he vist que ens havia arribat una carta del banc, l’he oberta i he mirat com estàvem de saldo, amb això de la hipoteca nova… Després, he tornat a deixar el sobre a la bústia per no carregar-lo al damunt tot el dia. Ja m’estranyava que ara no hi fos!
La Tura esclata a riure. No n’hi havia per tant! Només era la seva imaginació! Coses com aquesta passen cada dia: ens pensem que els altres ens han fet alguna cosa, i no és cert, les coses han anat d’una altra manera. Quina relliscada! Males passades de la imaginació! Millor primer preguntar!
