Relatar els traumes

Darrerament es parla molt del “trauma” i del “relat”. És natural, vivim moments convulsos, on la violència està molt present. Un trauma és un xoc emocional, una experiència negativa i forta que deixa una marca duradora en l’inconscient. Tothom hem patit situacions que podrien provocar un trauma: la mort del pare o de la mare, l’abandonament, la mort d’un fill o de la parella, la separació dels pares, una migració, una malaltia greu, la pèrdua d’estabilitat econòmica, una agressió, sexual o no, etc. Aquestes impressions fortes són un repte, depèn del recusos de gestió emocional que tingui la persona, provocaran un trauma, o no.
Quan una criatura encara no pot parlar, té pocs recursos per interpretar els desastres viscuts, la violència, les pèrdues. És molt vulnerable. A mesura que hi pot posar paraules, pot interpretar els fets o acceptar les interpretacions dels adults de l’entorn, si els adults poden posar paraules a la situació.
A partir dels sis anys, en condicions normals, el cervell ja està prou desenvolupat per accedir a la representació del temps. Els infants d’aquesta edat necessiten relats per entendre la realitat i poder imaginar el lloc que ocuparan en el món dels adults. Els contes presenten posibles arguments. És l’època en que se sol decidir un “guió de vida” (segons Eric Berne). Un entorn que ofereix relats tranquilitzadors permet que els desastres de la vida no es converteixin en traumes.
Un relat sempre és una ficció.  La ficció (encara que sigui d’històries “reals”) és una manipulació de la realitat, fins i tot quan està revestida de la millor de les intencions, donat que la realitat pot arribar a ser molt cruel. Has vist la pel·lícula “La vida és bella”? Quin exemple!
Amb els anys, aprendre a construir una ficció enfocada cap al futur ens permet travessar les emocions que podrien quedar atrapades en el trauma i superar-lo.
L’escriptura autobiogràfica permet explicar un fet traumàtic de manera que es pugui tirar endavant. Podem mirar des de fora els fets que han provocat el xoc i crear-ne una imatge coherent. La literatura té aquest poder de convertir el trauma en observable. La mort d’un fill, per exemple, trenca la vida en dues meitats, de manera brutal; Dostoyevski, Faulkner, Malraux, Victor Hugo, Isabel Allende o Carmen Martín Gaite van passar per aquesta experiència i van convertir-la en literatura. Perquè escriure sigui un factor de resiliència, ha de construir un escenari nou i amable.
L’escriptura terapèutica té l’objectiu de processar les emocions desencadenades per fets dolorosos i superar els traumes.